Quan comencem el dia, quan encetem el primer minut del dia, estem a punt de posar en marxa el nostre sistema après de funcionament. Tenim escrits uns protocols de funcionament, per experiències pròpies o perquè algú algun dia, ens va dir “com són les coses”, “com és la vida” o ”com som nosaltres”. I ens ho vam creure.
Des de ben petits estem condicionats per la relació amb l’entorn, les possibilitats que ofereix, i les que nosaltres som capaços de veure, la nostra conducta i els aprenentatges adquirits a través de l'experiència, els hàbits, els coneixements i habilitats innates, com també les creences o dictats i valors, sobre els que basem el nostre actuar i fer.
Això ens configura i ara “som qui som”, ens identifiquem inconscientment amb una identitat, un perfil, podríem arribar a identificar-nos amb un personatge de ficció o de cinema. De la mateixa manera que nosaltres identifiquem amb judicis de valor, si un és estirat, o garrepa, vergonyós..., també els altres poden qualificar-nos. Nosaltres no acostumem a dir-nos quin personatge som, solem ser cecs voluntàriament, perquè veure qui som o com som vistos, és una feinada, i així anem fent, dia rere dia, setmana a setmana, tota la vida.
Excepte quan les coses no van com voldríem i ens toca parar per valorar que potser hi ha alguna cosa que no fem com necessitem, per aconseguir sentir-nos com volem, fent allò que volem i obtenint els resultats que desitgem, per sentir-nos a gust amb nosaltres mateixes.
La nostra vida és un camí de consciència o d’inconsciència, segons vulguem.
Que significa per nosaltres, mortals, la inconsciència? Doncs allò que a simple vista no veiem de nosaltres, però actua en nosaltres i ens fa funcionar de determinada manera, com el software d’un programa informàtic o un aparell tecnològic.
Tenim uns programes, com deia al principi, uns protocols o patrons de funcionament apresos que condicionen el nostre actuar, des de la inconsciència.
De la mateixa manera que ningú ens ha ensenyat com es belluga el nostre braç i ho fem de manera inconscient o el nostre cor batega, podem adquirir nous aprenentatges amb l’ajuda del nostre inconscient.
Per observar quines coses fem que no ens procuren benestar, la vida ens fa prendre consciència de cop. Un fet extraordinari, quelcom que ens fa parar de sobte, una malaltia, un accident, una decisió d’algú altre que ens afecta i ens fa sentir tristor, aturar-nos i reflexionar, avaluar què hem fet, com i què ha suposat per nosaltres el fet que ara estiguem en aquesta situació.
Fixem-nos que és en aquests moments que la vida ens obliga a parar, que ens adonem de coses que hem fet sense pensar-hi massa, sense consciència, malgrat nosaltres creiem que ho hem fet conscientment.
I quan mirem enrere diem: “- Ostres, perquè vaig actuar així” o “perquè no vaig estar més pendent de la situació, la relació, el pare, fill, i la feina, els amics....".
De cop s’acaba allò que “teníem”, relació, feina, amistat..., perquè ho donàvem per fet. Perquè complia una funció, que ens anava bé. Per això cal mirar el per a què ho vam fer així i no d'una altra manera, més que el perquè. Darrera tota actitud o comportament hi ha una intenció positiva. I en aquell moment vam fer el que consideràvem més convenient, no hi ha possibilitat de canvi i tampoc n'hi hauria d'haver, de penediment.
Per això et convido que per evitar que res del que fas que és important a la vida, de manera rutinària, et porti a una situació no desitjada, busquis espais de retrobament amb tu, amb el teu cos. De manera separada a la teva ment, que a tot li dona una explicació, justificació, judici... per entrar en contacte amb aquesta part nostra, més amagada, l’inconscient.
A través del cos, l’inconscient es manifesta, amb dolors, amb símptomes. I què fem? anem al metge, prenem un medicament i mirem d’aturar el símptoma, que ens permet seguir actuant de manera automàtica, fins la propera vegada.
Són dues coses compatibles, observar per què el cos ens dona aquesta senyal i un cop ho identifiquem, prendre medicaments si ho considerem. No dic no prendre medicaments, cadascú ha de fer allò que creu li és més convenient. Només suggereixo que observem per uns instants, abans d’entrar a la consulta del metge i pal·liar el símptoma, què a la nostra vida no està en coherència amb el que pensem, sentim i fem.
I què fer per estar sans i no trobar-nos amb símptomes no desitjats?
Aturar-nos un cop al dia, centrar-nos en el cos, respirant, deixant que les ones cerebrals baixin de beta a alfa, que és on podem entrar en contacte amb el cos i l’inconscient i deixar que es regeneri, es ressetegi. Així obrim espais que amaguem i tapem, perquè segurament són dolorosos. Respirem el que aflora, i li donem un espai.
Estem en l’era de la meditació, el ioga, les teràpies corporals, les emocionals, espirituals... I tot perquè ens estem dient a nosaltres mateixes, com a societat, que necessitem parar i escoltar-nos, connectar amb la natura i amb allò més gran que nosaltres, l’univers. Necessitem entrar en contacte amb el que no vam voler visitar fa temps i que no deixa que avancem com volem.
Anant a teràpia pots recuperar el teu propi espai, amb l’ajuda d’algú que et permeti veure’t. Com actues, què et dius, què sents, sobretot. Per poder atendre al teu cos, les teves emocions i començar a fer petits canvis que et permetin recuperar-te i sentir-te més lleuger/a, més tranquil i serè/na.
Per contactar amb una felicitat natural, lluny del que ha de ser o el que "s'ha de fer" per exigència de la societat o d’altres que decideixen per tu.
No esperis més i fes el primer pas. Contacta'm!
Una abraçada
Mateu Boldú
Comments